“Un 'carajillo, please'!”

L'’any 1994 l’Eduard López Mirmi va fer un viatge a Nova York amb un grup d’andor­rans i encara guarda una anècdota del seu pas pel bar­ri italià.

Què va passar?

Érem un grup de quinze i un altre company i jo ens vam destacar per veure la carta que hi havia a la porta d’un restaurant italià i vam comentar el menú. I el maitre, que era allà al costat, en sentir que parlàvem català ens va dir:“De qué parte de España son ustedes?”.

De cap, eren d’Andorra!

Això li vam respondre! Doncs va resultar que ell era de Manresa i que la seva germana vivia a Andorra i treballava a Pyrénées!

Quina casualitat! I es van quedar a dinar?

Sí. I al final del dinar em va venir de gust prendre un cigaló i el vaig demanar al cambrer xinès que ens estava servint en aquell moment. Li vaig dir: “Un carajillo, please!”.

Però poc deuria saber què era un ‘carajillo’, aquell xinès de Nova York...!

Exacte... era una cosa que no coneixia. Però el cambrer espanyol ho va resoldre ràpid. Em va etzibar: “Pídale un expresso que el coñac ya se lo pongo yo”! (riu).

Tot resolt, doncs! És dels que li agrada fer el cigaló després de dinar?

Doncs no gaire, normalment no bec, però aquell moment donava per demanar-me’n un, em va venir de gust.

I escolti, què hi feien tants andorrans a Nova York, si no és indiscreció?

Vam anar al campionat mundial de taekwondo. Vam representar Andorra al Madison Square Garden, va ser un viatge molt divertit.