Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Reportatge de la setmana

L'escut del malalt

Les infermeres reivindiquen el seu paper autònom i reclamen una nova llei. Perfils de professionals de les cures relaten el seu dia a dia amb els pacients
Cristina Pérez és llevadora a l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

Cristina Pérez

Cristina Pérez és llevadora a l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

Fernando Galindo
Dàina Ferreira és infermera del C.A.P. d'Encamp.

Dània Ferreira

Dàina Ferreira és infermera del C.A.P. d'Encamp.

Núria Ventura Cardús
Estefania Torres fa les cures dels pacients després de la cirurgia, entre moltes altres coses.

Estefania Torres

Estefania Torres fa les cures dels pacients després de la cirurgia, entre moltes altres coses.

Fernando Galindo
Miquel Rey atén urgències a l'hospital i també surt amb l'ambulància o l'helicòpter.

Miquel Rey

Miquel Rey atén urgències a l'hospital i també surt amb l'ambulància o l'helicòpter.

Fernando Galindo
Estrella Matas, del centre sociosanitari El Cedre, amb en Jordi, que n'és resident.

Estrella Matas

Estrella Matas, del centre sociosanitari El Cedre, amb en Jordi, que n'és resident.

Núria Ventura Cardús
Actualitzada 12/07/2016 a les 19:53
Fa una bona colla d'anys les monges i els militars feien d'infermers. Milloraven l'estat dels malalts a base de cures, higiene i alimentació. Avui les arrels religioses i militars es mantenen, però ja ha plogut molt i s'ha convertit en un ofici que requereix formació i que està totalment professionalitzat. La infermera és ara un treballador autònom, amb competències pròpies i imprescindible en els equips que tracten malalts. La realitat dins dels centres sanitaris és aquesta, però la percepció que es té des de fora sovint no coincideix. Encara hi ha alguns pacients que veuen la infermera simplement com l'ajudat del metge, que es limita a complir les ordres del facultatiu.

"La feina d'infermera no es valora suficient", sentencia Miquel Rey, infermer a urgències de l'Hospital Nostra Senyora de Meritxell. "Tenim un rol propi que no es coneix prou. Ajudar el metge a aplicar els tractaments és només una de les moltes funcions que tinc", subratlla. Per exemple, una de les tasques d'un infermer d'urgències és la valoració primera que es fa del pacient que hi arriba i que requereix atenció mèdica immediata. "Aquest seria un dels rols no prou reconeguts. A més, com a infermer faig una valoració completa, dels símptomes i de l'entorn. No és el mateix una persona jove amb una fractura que una persona gran que viu sola amb la mateixa fractura", explica. Amb tot, una de les eines necessàries per fer més visible la feina de la infermera, la legislació, és coixa al Principat.

A l'espera d'una llei
La professió compta només amb un reglament de l'any 1980, un text que no recull totes les tasques que realitzen els professionals. "Fem molt més del que hi posa i demanem que s'actualitzi", reclama Mònica Duran, presidenta del Col·legi Oficial d'Infermeria. "Fa anys que fem pressió", recorda. I és que, segons Duran, els continuats moviments al ministeri de Salut no han permès que la confecció d'una nova llei fos una prioritat per a l’administració. "És necessari perquè amb la situació actual, les infermeres queden desemparades legalment", subratlla.

A més, la demanda d'una norma actualitzada és àmpliament compartida pel col·lectiu. "Si haig de posar una sonda a un pacient que ha tingut retenció d'orina, necessito una ordre mèdica", exemplifica Estefania Torres, infermera d'hospitalització, que atén els pacients després que hagin rebut una cirurgia a l'hospital a Escaldes. "Sense una llei no podem desenvolupar tota la nostra feina", es queixa Miquel Rey, d'urgències. Des de l'àmbit de l'atenció primària, Dània Ferreira, té una percepció similar. Ella atén pacients al C.A.P. d'Encamp, on no hi ha metge present. "Si, per exemple, he de fer un seguiment d'un diabètic necessito la prescripció d'un metge. Això de vegades ens limita, sobretot a escala burocràtica. Una nova llei podria agilitzar aquests processos i facilitar-los, tant a nosaltres com a l'usuari", assenyala. "Les infermeres tenim una carrera i uns coneixements, però sovint la gent creu que hem de fer el que el metge mana. La cura d'una ferida jo sé valorar-la. Sé què hi he de posar. Si ens reconeixen aquestes competències, no necessitaré que un metge doni l'ordre per curar-la", explica.

"Sóc infermera"
En Miquel, que fa quinze anys que es mou entre urgències i l'UCI, es defineix com una "infermera". Usa la paraula en femení sense complexos. El primer dia de carrera li van dir que es referirien al col·lectiu com "les infermeres" perquè la majoria són dones. "Jo sóc infermera. Infermera home, però infermera. No tinc cap problema en dir-ho així", assegura. I és que la infermeria és un col·lectiu altament feminitzat on el percentatge de dones supera de llarg el d’homes.

El fet que sigui poc habitual la figura de l'home infermer fa que en Miquel Rey es trobi de vegades amb algun pacient, sobretot persones grans, que li suggereixen que "sent home, estudiï una mica més i es faci metge". "Aleshores els has d'explicar que no és el mateix, que és una carrera diferent amb objectius diferenciats", explica.

Homes o dones, la infermeria és una feina que ha de ser vocacional. Hi coincideixen tots els professionals, pel compromís i implicació que reclama.

El més difícil
Els horaris de dotze hores continuades i periòdicament nocturns (la majoria d’infermeres ho fan així) són una petita part dels esforços que demana. Tractar persones en un estat vulnerable i, fins i tot, crític no és apte per a tothom.

L’Estefania Torres, infermera d’hospitalització, explica que el més complicat per ella és la gestió emocional “Has d’empatitzar amb el pacient, però no simpatitzar-hi. No pots fer teu el seu dolor”. Una de les tasques centrals de l’equip on és l’Estefania són les cures de les ferides. “N’hi ha de complexes i n’hi ha que ho són menys. Tractem malalts que han sortit d’una operació delicada que en poques hores poden evolucionar favorablement o no. Cal estar molt pendents, valorant-los en tot moment i, sobretot, aportar-los molt d’afecte i comprensió”, explica.

Que cal saber separar la feina de la resta hi coincideix en Miquel Rey, que des d’urgències en veu de tots colors. I confessa que el que és més dur per ell és el patiment dels infants. “El dolor dels nens costa d’acceptar”, explica. Amb tot, assegura que ha aconseguit fer front a les situacions crítiques controlant l’estrès i transformar-lo en concentració per pensar i actuar més ràpid”. També ho fa quan és dalt l’ambulància o l’helicòpter, els dos mitjans de transport que sempre ha de tenir a punt per si hi ha cap emergència.

Qui també viu un dia a dia intens és l’Estrella Matas, infermera referent a El Cedre, on s’atenen persones grans i discapacitades. Malgrat l’aparença de tranquil·litat que té l’espai, el ritme d’aquesta infermera és frenètic. Ha d’apagar focs de caràcter sanitari i també de caràcter social, les dues aigües per on es mou tota infermera. I és que més que tractar malalties, tracten malalts. Unes persones que en el cas de El Cedre són especialment fràgils. “No només tractem una malaltia, sinó que estem amb ells en el que segurament serà l’última llar”, explica. Així, per l’Estrella, la convivència amb la mort és freqüent. “El millor que pots fer és acompanyar-los de la millor manera”, diu. “I com a infermera s’ha de fer un procés intern molt personal d’integrar la mort com una cosa normal, com una cosa que forma part de la vida”, relata.

A la part completament oposada del cicle de la vida hi ha la Cristina Pérez, llevadora a l’hospital. Per ella els moments complicats són més escassos, però no inexistents. “El més difícil és donar males notícies. De la meva feina s’espera que tot vagi bé”, assenyala. Afortunadament, de moments bons en viu moltíssims. “Cada cop que un part va bé és un bon moment que sumo. El més satisfactori és veure els pares quan els posem la criatura a sobre per primera vegada. Sorprèn de veure la cara dels pares: les mares estan esgotades i és curiós perquè acaben plorant més ells que no pas elles”, relata la Cristina, que ja fa vuit anys que fa de llevadora.

Retroalimentació
Des de l'any 1988 el Principat compta amb una Escola d'Infermeria. La directora del bàtxelor que pertany a la Universitat d'Andorra, Rosa Mari Madicó, explica les conseqüències de tenir-la i en treu pit. "Si no tinguéssim una escola d'infermeria a Andorra, un dels problemes del país seria la rotació d'infermeres al sistema sanitari i segurament no tindríem la qualitat que tenim", explica. "A més de la formació que reben a les classes de la universitat, els estudiants fan pràctiques als centres sanitaris d’aquí. Això fa que les infermeres en actiu estiguin al dia de tot per poder donar resposta a les preguntes dels alumnes. Una cosa alimenta l'altra", assenyala.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477