Un regal mític
Òscar Ribas. L’excap de Govern encara conserva el Mercedes 190SL vermell i descapotable que, per al seu 22è aniversari (1957), li va regalar l’oncle Julià Reig. El van anar a recollir personalment a Stuttgart.
Òscar Ribas al costat del vehicle, que conserva impecable.
Tothom ha tingut moments a la vida que l’han marcat. Si de l’àmbit del motor es tracta, l’excap de Govern Òscar Ribas recorda amb claredat el seu: el dia que amb el seu oncle Julià Reig van anar a recollir a la fàbrica de Mercedes a Stuttgart (Alemanya) el regal que li havia fet el tiet per celebrar que complia 22 anys: un Mercedes 190SL sense capota, de color vermell i amb matrícula AND 1257. “És el cotxe [dels que tingut] que potser m’ha impactat més”, explica, alhora que recorda bé fins i tot la data del viatge que van emprendre des del Principat fins a Alemanya: el 8 de setembre del 1957. “Travessar Europa en cotxe en aquells anys no és el mateix que ara. El temps ens va acompa-nyar i va ser magnífic. En passar pels diversos països, copsaves la diferència entre uns i altres”, dibuixa.
Però aquella no va ser la darrera vegada que trepitjaria la fàbrica d’Stuttgart acompanyat del regal d’aniversari. Ara farà uns quinze anys hi va tornar per fer una posada a punt completa a aquest mític cotxe i fer-hi, explica, una reparació completa. “Va consistir a desmuntar totes les peces, substituint les defectuoses per unes de noves i originals. Tinc la certificació de la casa Mercedes amb sortida quilòmetre 0”, concreta l’exmandatari. Avui, el descapotable vermell suma 14.000 quilòmetres. I què té d’especial aquest vehicle? Molt, diu. “És bonic, conduir-lo és un plaer molt gran i va ser el primer de la marca Mercedes amb servofrè. El soroll del motor és música!”, descriu Ribas, que es confessa un entusiasta de la conducció i del món del motor. “Però no soc afeccionat a les carreres de Fórmula 1”, deixa clar.
L’alliberament” de conduir
Encara avui, assevera, gaudeix molt a la carretera, després d’anys (es va treure el carnet de conduir amb 18 anys) i quilòmetres de ruta. “Per a mi conduir és com un alliberament”, conclou. De viatges accidentats, explica, afortunadament no n’ha tingut cap, “a banda de les topades i ratllades a l’hora d’aparcar... es pot dir que he estat de sort”, diu. I d’entre els viatges mítics sobre quatre rodes també cita amb especial nostàlgia els que feia, en l’etapa d’estudiant, quan anava i tornava des de Suïssa cap a Andorra. Aquells eren a bord d’un Volkswagen escarabat: i en un món amb unes comunicacions ben diferents de les d’avui, els viatges duraven tot un dia.