Amb l'ai al cor després del terratrèmol

Ala Maryury encara li brillen els ulls quan explica com el terratrèmol de l’abril passat va debastar part d’Equador i va esmicolar el centre del seu Portoviejo natal. La situació, malgrat que han passat més de dos mesos, allà és més que complicada: desenes i desenes de persones reallotjades en tendes de campanya a les instal·lacions de l’antic aeroport mentre esperen la reconstrucció de les seves llars, nens que han deixat d’anar a classe perquè les escoles ara són runa i molta carestia perquè les ajudes no arriben a tot arreu. I precisament, per donar un cop de mà el màxim d’efectiu possible, aquesta resident i la seva família emprendran en breu viatge cap a Equador. “Ja teníem els bitllets comprats des d’abans del terratrèmol i hem decidit anar-hi igualment, sobretot per donar ajuda psicològica, carinyo”, expliquen ella i el seu marit, Francisco. A la maleta de les vacances, però, aquest cop hi posarà el fruit de la col·lecta que la comunitat equatoriana d’Andorra ha estat fent els darrers mesos amb actes populars per ajudar els seus. “Hem recaptat fons i portarem coses com raspalls i pasta de dents, pañals, i tot allò que pugui anar bé per a la higiene del dia a a dia perquè ara és el que més fa falta”, comenta.

Sortosament, la Maryury i la seva família només han hagut de plorar danys materials perquè la família ha sortit ben parada del fortíssim tremolor que va saccejar-ho tot. “I això, sense dubte, és el més important”, valora. A la família, que ara veu per Skype i sent per WhatsApp sempre que pot i que abraça cada quatre anys quan pot tornar al país per vacances, la va deixar a Portoviejo el 2001, quan es va decidir a venir a Andorra a provar sort. Seguia el camí que unes amigues compatriotes havien fet un temps abans i que li explicaven meravelles d’aquell indret que s’aixeca entre Espanya i França i del qual mai abans havia sentit a parlar. Va venir sola, deixant a casa la filla perquè primer volia reconèixer el terreny i explorar les possibilitats. “Amb una nena no volia arriscar”, valora. Recorda l’escena que la va rebre quan va creuar la frontera, una nit d’hivern: un país il·luminat i ja engalanat esperant el Nadal i un fred que pelava, una circumstància que no li feia pas por. “Andorra m’ha encantat des del primer dia! I el fred m’agrada, el que em costa és suportar la calor de l’Equador, on sempre estan a entre 30 i 40 graus”, afirma amb un sormriure d’orell a orella.

Ara que hi tornarà per uns dies, té l’objectiu de posar a la maleta de tornada un dels vestits típics de la seva terra, fet amb una tela del tot natural: ha encarregat que li facin una faldilla feta amb fulles de blat de moro i una brusa construïda amb grans de la panotxa de panís, un dels productes estrella de la cuina nacional. La intenció és lluir-lo a les celebracions típiques que organitzi la comunitat a Andorra, amb balls tradicionals per importar un bocí de la seva cultura al país que li ha ofert tantes oportunitats, especialment la de formar una família.