Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
EL MÓN EN 468 KM2

De sang belga però de cor 100% andorrà

Daniel Pourbaix va arribar de Bèlgica de jovenet per buscar una vida millor a Andorra
Daniel Pourbaix

Daniel Pourbaix

Daniel Pourbaix

C. A.
Actualitzada 12/07/2016 a les 19:52
La vida del Daniel Pourbaix no ha estat pas fàcil. Però no ho viu ni ho explica amb cap dramatisme, simplement tal com va ser. Aquest belga nascut a Charleoi (al sud del país) sap el que és quedar-se sense pare des de ben petit. “Va morir amb 28 anys, quan treballava a les mines de carbó; a Bèlgica hi havia molta gent que tenia feina a les mines”, explica. Amb la mare ben jove i amb quatre fills a càrrec (el Daniel i tres petits més), i la pobresa que en aquells temps dominava el país no hi va haver més remei que els nens ingressessin en un orfenat durant uns anys. “Abans vivíem en una casa de camp però més endavant la mare no es podia fer càrrec de quatre nens i vam haver de marxar”, relata. Van ser temps de compartir habitació amb un vint joves més i de seguir unes normes i maneres de fer estrictíssimes. “Sé què és passar pobresa”, descriu amb una naturalitat que sorprèn.

A aquells temps a Bèlgica els van seguir el trasllat a Andorra, l’any 65. Com es va establir aquella connexió entre països? La seva mare es va tornar a aparellar i el nou matrimoni va decidir buscar una vida millor a Andorra. El Daniel, ja jovenet, encara té gravades les nevades de campionat que emblanquinaven els hiverns del Pirineu. “Feia molt fred, tant que no et feia res deixar-te el pijama per sota de la roba per anar a treballar per abrigar-te més”, dibuixa. Però per molt pijama que dugués camuflat, poc s’hi podia fer quan, per mala sort o simplement per un excés de feina, no arribava a l’hora per agafar el bus de tornada cap a casa. “Vaig començar d’aprenent a la Volvo de Sant Julià però vivíem a la Cortinada. I clar, l’últim clípol sortia a les vuit del vespre de la plaça Rebés i se m’havia escapat molts cops... No podia fer res més que pujar cap la Cortinada a peu”, relata. Cansat i xop tancava la jornada. “Aquella època era dura, però també ho era a Bèlgica”, reflexiona. Amb els anys, esforços i moltes hores de feina el Daniel va anar prosperant. Va obrir primer un taller mecànic i de planxisteria que avui porta a quatre mans amb el seu fill. “Si treballes, les coses surten!”.

De Bèlgica manté el passaport, els records d’infantesa i el francès com a llengua mare, que combina amb un català d’aquí gens tacat per l’accent gal. A Charleoi no hi ha tornat pas des que fa més de 50 anys va emprendre rumb a Andorra, però no descarta tornar-hi aviat. “A veure si hi podem anar amb la meva germana aquest estiu per tornar a anar a l’orfenat, anar al cementiri on és el pare i veure com ha canviat tot”, confia. Malgrat els anys fora del país, hi manté un cert sentiment patriòtic que va voler reivindicar el març passat quan l’horror va inundar Brussel·les amb els atemptats terroristes d’Estat Islàmic: a la porta del taller hi va penjar una bandera belga en record dels compatriotes. “Però una cosa vull dir: encara que no tingui el passaport andorrà, em sento plenament d’aquí. Tinc sang belga però cor andorrà”.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477