Aquesta ficció sorgeix de les especulacions de Sergi Mas en una conversa amb David Gálvez que aquest em va traslladar. A ells els agraeixo que em deixin aprofitar-me de les seves idees.
Ella imaginava que vivia en una dolça i eterna primavera dedicada íntegrament a salvar de tots els mals la raça humana. Sovint es lamentava per la incomprensió que despertava en els altres.
Tothom té un final. Tu també. Potser no és el que desitjaves, però és el teu. Saber que mai guanyaràs no treu valor a la teva lluita. Quan et toqui marxar, espera’m, alguna cosa quedarà per dir.
No són unes ulleres, són molt més que això i el remitent és algú absolutament inesperat. La vida del Pol està a punt de canviar. Perquè ha de canviar, per ell i pels altres.
Al padrí Miquel, que no suportava les criatures, li van encolomar el Marc, perquè la Neus i la filla, Jana, anaven a fer no sabia què, “coses de dones” li van dir. I sort que el nen ja no era cap nadó.
Heu pensat alguna vegada com podríeu tornar a néixer, tornar a sentir, o millor i tot, sentir diferent? Aquell moment en el qual vols escapar per tornar a aprendre a caminar? Doncs jo sí.
Cridaven, li arribaven mots sense sentit. Es va girar i llavors va entendre l’esverament, aquella gent cridava el gos que s’havia apropat a la seva roba i s’havia endut les maleïdes sabatilles.
Les trobades amb les amigues són la millor teràpia. A totes les edats. I potser, a partir dels quaranta encara més. La Sara, la Meri, la Inés, la Rosa i la Joana no se salten mai la cita dels divendres.
A l’Eva l’embargava la nostàlgia de cada final d’estiu, en aquell moment en què el repàs mental de l’agost li feia veure que no havia guanyat gens ni mica d’autoexigència: la llista de tasques reservades per a les vacances seguia intacta
Qui ho havia de dir! Aquell solter de seixanta anys, cabells blancs, panxut, de poc més de metre seixanta i amb els braços plens de tatuatges, duia al costat una dona amb un cos de Photoshop.