Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Eve Ariza: les mans inquietes

Un perfil a l'artista Eve Ariza i representant enguany d'Andorra a la Biennal de Venècia
Eve Ariza

Eve Ariza

Eve Ariza

Fernando Galindo
Actualitzada 13/10/2016 a les 19:53
Eve Ariza, filla d’andorrana i andalús, s’explica, va néixer el 1973 a França. Contingències de la vida. El cas és que té ponts estesos a ambdós costats de la frontera andorrana. Un triangle geogràfic que amb el temps es converteix en estrella de cinc puntes: una d’elles creua l’Atlàntic i arriba fins a Cuba, on va completar la formació i d’on en va tornar plenament productiva; l’altra comença a apuntar cap a Venècia, on el maig vinent ocuparà el Palazzo Ca’ Cappello Memmo, el pavelló llogat pel ministeri de Cultura per a la quarta edició amb presència andorrana a la que és una de les fires més importants de l’art contemporani.

Ariza es reivindica filla de gent de la terra, d’una família que es va guanyar les garrofes entre l’agricultura i amb un pare paleta, explica amb l’orgull de classe obrera que avui dia sembla perdut. “I el meu germà, obrer tot i ser andorrà, i que m’ajuda molt a tirar endavant.”

La futura representant d’Andorra a la Biennal va créixer a Sant Julià de Lòria, en aquesta família on, diu, “sóc la rara”, per una veta artística que no sap d’on li ve. Potser de la mare, que sempre va ser dona d’aplicar la creativitat als estris bàsics de la vida diària. De tant en tant la mare posava la petita Eve a teixir també amb les agulles. En part perquè se li donava bé manipular, fabricar, fer coses amb les mans. En part, perquè era una nena ben inquieta i se l’havia de tenir ocupada. Un sistema més dolç que el que emprava una de les mestres de primària per les quals va passar: la lligava a les potes de la cadira perquè s’estigués quieta. “Sempre he estat així, no és que fos dolenta, és que necessitava estirar l’esquelet, moure una energia que si no esclatava.” El sistema, per cert, ni li passaria pel cap de posar-lo en pràctica amb els centenars d’alumnes que han passat pels seus tallers en més d’una dècada dedicada a la docència: a l’escola d’art d’Ordino, la de La Llacuna i en activitats organitzades per la FAD. “El fang apropa les persones i les cura, té aquest poder.”

De fang és l’obra amb què anirà a Venècia, Murmuris: 9.000 bols d’argila rosa que són a l’hora boques que xiuxiuegen. En ells hi ha representades, assegura, “totes les persones sense les quals jo no seria qui sóc”.

L’Eve, dèiem, va créixer a la parròquia laurediana. “Jo no sóc de cap casa, sóc d’un pis del carrer de les Escoles.” I des d’allà coneixia la feina de Sergi Mas. Tot i que mai no va tenir l’oportunitat d’accedir a les seves classes. S’ho mirava des de lluny, però amb el convenciment, sempre, que es dedicaria a les belles arts. Per això, en completar l’ensenyament mitjà, es va dirigir cap a Llemotges, una facultat històrica però amb uns tallers nous i brutals. Aleshores li interessava el ferro, no pensava en la porcellana, tan definitòria d’aquella regió. Però al final sí, al final s’hi va enganxar. I fins avui.

De França va marxar cap a Cuba. Sols uns mesos –algun més del que contemplava el permís d’estudis, com a “il·legal”, bromeja–, però ho tenia claríssim feia molt temps: admirava el sistema d’ensenyament artístic a l’illa i en volia treure profit; “volia respirar-ho”. A l’escola, per cert, va conèixer Javier Balmaseda, cubà després importat per al teixit artístic andorrà i predecessor d’Ariza al pavelló d’Andorra a Venècia.

De retorn de Cuba va aconseguir instal·lar-se als tallers d’art del Govern a la Massana i va iniciar amb la trajectòria que avui desemboca en la ciutat dels canals. De l’experiència cubana en va sorgir un primer projecte artístic, Racions no identificades. Allà hi és tot, perquè s’expressa a través del fang com d’altres ho fan a través de la paraula. Per molt que a la periodista de torn, ho hem de reconèixer, això no li serveixi per omplir l’entrevista.
  • #2 pepe
    (19/10/16 09:24)

    Artistes de bones families... segur que entre tots no n'hi ha cap que va tindre que pensar per omplir el plat o preocupar se per el seu futur

    Respondre
  • #1 Sílvia de Cambra
    (16/10/16 10:07)

    És 1 sort tenir una artista tan avançada de idees a Andorra. M'imagino que serà perquè ha viatjat molt!!! I també 1 sort que representi a Andorra en la Bienal. Ja era hora de que el seu talent reconegut fora, també fos visible al seu país! Felicitats Eve!! BUON VIAGGIO!!

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477