Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Alfred Llahí: El rostre més vist

Un perfil del polifacètic periodista Alfred Llahí
Alfred Llahí

Alfred Llahí

Alfred Llahí

Actualitzada 30/09/2016 a les 18:53
Alfred Llahí (Escaldes-Engordany, 1969) passeja per la vida amb el rostre andorrà més vist del planeta. Gràcies al minut i deu segons de glòria que li va proporcionar ser l’spokeperson de la 53a edició del festival d’Eurovisió des del Principat, és a dir, l’encarregat d’anunciar les votacions davant d’una audiència estimada d’uns 450 milions d’espectadors. I encara es fa un fart de riure quan recorda com s’ho va fer per fer cas omís de les normes del festival, allargar la seva intervenció molt per sobre dels 30 segons permesos (té el do de la paraula i Déu n’hi doret si en fa ús) i per colar alguna parrafada en català. Els dotze punts, si algú no ho té present, van ser per a aquella broma pesada (o no) de Rodolfo Chikilicuatre. La gesta li va reportar fins i tot una contra a La Vanguardia i alguna foto ballant el Chiki Chiki. “El moment més fosc de la meva carrera, tu.”

Llahí, fill de pianista, és músic, periodista –presentador de televisió i autor d’un bon grapat de llibres– i expert en protocol, a banda d’un apassionat de l’art que es va animar a l’aventura d’obrir un parell de galeries. “Pel pare, que era un autèntic home del Renaixement”, diu. Però per damunt de tot, Alfred Llahí és una bèstia social. En el millor sentit del terme. Un home que deixa caure com si res que ha estat acompanyant de Pitita Ridruejo en una festa on hi havia la duquessa d’Alba i la mare de Pocholo. O que un bon dia truca a Trini Marín perquè ensenyi Caldea a Gene Simmons, l’icònic líder de Kiss, que ha vingut a fer-li una visita amb el jet privat. O que s’ho fa venir perquè un ministre de Dubai, Abdullah Mangoosh, li regali un parell de vestits àrabs fets a mida pel sastre de la casa reial (un en daurat i l’altre en blanc, incloent-hi el mantell de pell de camell i brocat d’or que sols llueixen els ciutadans de Dubai de més alt llinatge). Una amistat forjada, recorda, en una vetllada on va començar ficant la pota fins a l’engonal: malparlant de les comunicacions al país àrab en presència de Mangoosh. I quan aquest li va demanar el passaport per entregar-li a un subaltern, l’Alfred es va veure quaranta anys vagant pel desert.

En fi, que Llahí podria haver resolt molts dubtes a les noies aquelles de Cómo casarse con un millonario. Sense els rossos cabells de Marilyn (i altres atributs). “És bo entrar de la mà d’algú, i sense cap interès per aconseguir res, per demanar-los res, perquè aleshores et foten a un racó”. Aquest, assegura, és el principal consell per tractar amb la gent de possibles. Així –i amb el seu sempitern somriure i l’habilitat per no quedar-se mai sense conversa– “sense voler ja t’hi trobes al seu cercle i de sobte et conviden a una festa privada”.

És clar que és una habilitat que –llicenciatura en protocol i cerimonial a banda– ha conreat des de la infantesa, des de les vetllades artístiques que els pares organitzaven a casa contínuament.

L’amor per la música del pare i per la cultura de tota la família va dur el nét de cal Santurion de l’Engordany al conservatori des de ben petit: entre els seus sis i dotze anys la família vivia al barri barceloní del Guinardó i ell sortia corrents de l’aula al col·legi Arc Iris cap a les classes de piano. Les tardes que el deslliuraven de tants deures, o els caps de setmana que no pujaven al país, els passaven “fent el turisme més pur andorrà”, pels parcs de Barcelona, amb els dos Llahí petits (ell i el germà Enric) jugant amb vaixells teledirigits als estanys del Palau Reial.

Després, seguiria estudis al Sant Ermengol, i més tard al conservatori de París. I tot i començar professionalment dedicant-se a la docència musical (que no ha abandonat), de seguida va expandir-se cap a múltiples activitats. Entre les quals la de presentador televisiu, que inclouria aquell minut de glòria planetària: “Et les douze points...”
  • #7 Initium sapientae timor Domini.
    (03/10/16 16:41)

    Si em permet, li recomanaria al Sr. LLahí el llibre: "Camino", que el portaria a reflexionar.

    Respondre
  • #6 Histrionisme estratosfèric.
    (03/10/16 16:30)

    Àlex va dir..
    “Vanidad de vanidades… todo es vanidad" (Eclesiastés 1:2-3) Dit sense enveja, el Sr. LLahí podria tenir el rècord Guinness de frivolitat.

    Respondre
  • #5 Àlex
    (03/10/16 15:00)

    Endavant Alfred! Segueix fent país. Més com tú caldríen a casa nostra… "Quant neix la virtut, neix contra ella l'enveja, i abans perdrà el cos la seva ombra que la virtut la seva enveja” (Leonardo da Vinci).

    Respondre
  • #4 Raphael a capela
    (02/10/16 19:02)

    Quina ensabonada!!!! Potser finalment tot és subtil ironia.

    Respondre
  • #3 Moderador de debats que pren partit.
    (02/10/16 18:50)

    Després de prendre partit descaradament i ben gratuïtament a favor de Naturlandia, quan el presentador del programa sabia perfectament que una part dels lauredians no n'eren partidaris, el Sr. Llahí hauria d'haver deixat el programa Lauredianament. Tampoc trobo gaire correcte que aprofiti qualsevol oportunitat per anar empenyent la conversió de Sant Julià de Lòria i els seus entorns en un parc temàtic Opus Dei.

    Respondre
  • #2 Jaume codina
    (02/10/16 15:39)

    L,Alfred en un crack, gran músic, gran persona. Ja li ve de familia.

    Respondre
  • #1 Conxita Heras Colell
    (02/10/16 13:12)

    Único, excellent Fill, Germán i TIET!

    Respondre
7
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477