Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Francesc Solana

Esportista de calaix

Francesc Solana

Francesc Solana

Francesc Solana

Actualitzada 12/07/2016 a les 19:35
Que Francesc Solana (Lleida, 1972) dedicaria la vida a l’esport semblava una realitat de calaix des de la infantesa. El que no havia quedat tan clar d’entrada és que seria en el bàsquet on l’esperava el futur. Perquè de ben petit era, com és de rigor, molt futbolero. De fet, si alguna cosa el portava a barallar-se amb les seves cinc germanes (quatre més grans i una de petita) era el canvi de canal a la tele quan hi havia partit. Alguna vegada fins i tot guanyava. I sí, al col·legi és ben cert que passava tot el temps lliure jugant a futbol, però en passar a secundària va provar amb el vòlei. És lògic que se li donés molt millor amb la seva alçada. Al Cecell de vòlei li va anar prou bé: subcampions cadet d’Espanya.

Però el futur va prendre un altre rumb de manera prou inesperada un dia que, sortint d’un examen d’història (ho recorda amb molta precisió), per l’institut voltaven jugadors de bàsquet professionals que examinaven instal·lacions on organitzar un campus estiuenc. Un d’ells era Chichi Creus i es va fixar en el xaval alt que jugava per allà, algú més li’n va parlar i li van oferir una prova. Un somni per a un noi de quinze anys que sempre va comptar amb el suport de la família. “El nostre pare va morir sobtadament quan jo tenia tretze anys i això ens va fer madurar molt ràpid a tots.”

Va passar la prova amb èxit i aquell noi de quinze anys va aconseguir una beca i va accedir a la base del Granollers, on hi estaria durant sis temporades i forjaria una bona amistat amb el seu descobridor, al costat de qui acabaria jugant tants partits. “Sempre ens va fer molta gràcia recordar-ho”, assegura.

Mala sort que el club desaparegués per problemes econòmics, recorda. Però així va ser com va trobar el camí cap a Andorra, on va fitxar pel Festina per a la temporada 1993-1994.

Andorra no sols és el seu present, com a director esportiu del MoraBanc, també és el lloc on ha tingut les seves filles. Tres, que han heretat la seva passió per l’esport. Tanta dona a la família “és la meva penitència”, diu, amb la boca molt petita.

Però això va ser més tard. Abans de la segona etapa andorrana va passar pel Fuenlabrada, on es va convertir en un dels jugadors més emblemàtics. De fet, el moment de dir adéu al club el recorda com un dels millors de la seva trajectòria: veure’s reconegut per l’afició. Un reconeixement (i una relació) que perdura: “M’agrada tornar-hi i aquella sensació que et provoca veure’t el el vinil que hi ha al pavelló, i ensenyar-lo a les filles.”

El seu periple esportiu el va portar també per terres sevillanes. D’on es va endur el sobrenom que encara li dura. “Vols saber com va anar?” Per descomptat. “Als sevillans els resultava molt difícil dir-me Francesc, com a l’entrenador, que era americà. Un dia, que m’estava esbroncant, em va etzibar “Si no sé ni cómo llamarte”, i un altre jugador, també americà, li va dir: “Pues llámalo Franki”.

Pels pitjors moments prefereix passar per alt. “Algun mal resultat esportiu”, respon vagament. Pot ser, a banda, el temps traumàtic de retirar-se. Sort, puntualitza, que va ser just aleshores quan li van oferir “començar a construir el projecte” del que ara és el MoraBanc.
En aquest temps, confessa, ha perdut un dels 198 centímetres que feia. I ha incorporat prop de vint quilos a la seva persona. I això com es porta? “Doncs, malament.”
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477