Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Reportatge

Homes i malabaristes

Ells, com elles, tenen dificultats per conciliar la vida laboral i familiar. L'any passat només hi va haver dues demandes de baixes per paternitat
Un pare consolaNT el fill el primer dia d'escola, divendres passat.

Homes i malabaristes

Un pare consolant el fill el primer dia d'escola, divendres passat.

Fernando Galindo
Actualitzada 12/09/2016 a les 21:16
Si hi ha un motiu que inquieta moltes persones a l’hora de decidir si tenir fills o no (o deixar-ho per a més endavant) és la feina. Compaginar la vida laboral amb la cura de criatures petites no és pas un desafiament qualsevol. El temps és limitat i totes dues empreses reclamen una gran dedicació. D’entrada, fer el pas acostuma a inquietar-los tant a ells com a elles, però la realitat és que en la majoria dels casos és la figura femenina la que acaba adoptant el rol més actiu en l’atenció de les criatures. La tendència cultural (abans només era ell qui duia un sou a casa) i els motius biològics obvis han dut les societats cap aquí. És clar que, de la mateixa manera que s’ha normalitzat la presència de la dona al món laboral –malgrat la bretxa salarial–, la càrrega principal de la cura dels fills segueix recaient en les mares. Els pares sovint hi tenen un paper secundari, sobretot quan la feina els demana una dedicació superior a la d’elles. És un fet que aquesta tendència dificulta enormement la carrera professional de les dones que decideixen tenir descendència, però, i la d’ells? Als pares els passa el mateix quan prioritzen la cura dels fills? El món empresarial entén que un home posi per davant el rol familiar al laboral? És cert que cada vegada n’hi ha més que volen dedicar-se als fills?

La percepció social és que sí, que cada vegada més l’educació dels fills és cosa de dos i que les tasques a casa es reparteixen de manera més igualitària. Per exemple, a l’escola bressol La Mainada, a Andorra la Vella, el nombre de pares i mares que van a recollir els petits és equilibrat. Així ho observa Montse Espinosa, responsable del centre, que veu com sovint són els homes que s’enduen les criatures de la guarderia per, després de l’escola, fer més activitats plegats. Té una visió similar Dolors Armengou, de l’escola bressol de Santa Coloma, on veu que tant hi ha famílies on és ell qui pren tota la responsabilitat en la relació amb l’escola com casos on és ella qui té aquest paper. Tanmateix, el canvi costa de veure’l reflectit en segons quines xifres. En el darrer observatori del CRES al voltant de les diferències de gènere (del 2011), només un 2% dels homes preguntats va contestar que sempre o habitualment s’ocupa sol dels fills petits, davant del 24% de dones que van dir que eren elles soles qui se’n feien càrrec (cal dir que la majoria de parelles van dir que se’n fan càrrec a parts iguals). Una altra dada en aquest sentit és que l’any passat només hi va haver dos homes en tot el Principat que van fer la baixa –una part– per paternitat (de dones que van fer la baixa de maternitat n’hi va haver 750. És una xifra que s’enfila necessàriament perquè elles estan obligades a fer les primeres sis setmanes després del part). De fet, la maternitat compartida no va tenir èxit ni el 2015 ni els anys anteriors: el 2014 van ser cinc els homes que van fer una baixa per paternitat i el 2013, vuit. I aquesta tendència a la baixa no sembla que hagi de canviar el 2016 perquè el primer trimestre tan sols un home va tenir cura de la seva criatura acabada de néixer.

Aquesta diferència entre el paper de la mare i el paper del pare just després del naixement és motiu de mobilització per a alguns col·lectius de diferents països europeus –com ara la Plataforma per a Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (Ppiina), a l’estat espa­nyol–. Per a aquests, la igualtat en la cura dels fills comença en els moments més primerencs i per això reclamen que les baixes per paternitat siguin equiparables a les de maternitat, és a dir, que homes i dones tinguin el mateix temps de permís.

Un altre dels àmbits on la implicació dels homes encara és poc visible és a les associacions de pares d’alumnes. En el si de l’Associació de pares d’alumnes de l’Escola andorrana la majoria dels membres habituals són dones, tot i que sí que hi ha una petita representació masculina. Un dels pares més involucrat és Josep Vilaplana. El seu cas personal sobresurt de la norma: va decidir deixar una feina en un banc (ben remunerada i estable) per tenir més temps per dedicar als seus fills. Va prendre la decisió quan va néixer la segona, la Violeta, que ara té 13 anys. “Després de trenta anys en un banc, vaig passar a ajudar al pati i al menjador de l’escola de Santa Coloma”, explica Vilaplana, que recorda que la feina al banc “cada cop li reclamava més hores i la pressió anava en augment”. Va prendre la decisió de canviar de rumb professionalment per disposar de “més temps del bo”, el que ell defineix com “les estones de qualitat que es dediquen a un mateix i als que t’envolten”. I hi afegeix: “Tenir cura dels fills no és només anar-los a buscar a l’activitat extraescolar, és preguntar-los com els ha anat. Fins i tot també és temps del bo mirar plegats Internet, però comentar després el que s’ha vist. En definitiva, escoltar-los.” Vilaplana explica que la decisió de deixar la feina no va ser fàcil. Recorda que “d’entrada el canvi feia vertigen, perquè abandones uns avantatges econòmics, però després t’adones que la decisió va ser la bona”. I és que el pas del temps li ha confirmat que va valdre la pena. Considera que la dedicació a la filla tant d’ell com de la mare –treballa en l’àmbit educatiu, amb horaris molt paral·lels a l’horari escolar– ha fet de la jove una persona amb una bona base crítica i de raonament. “Penso que en part és gràcies a aquest temps que hi hem pogut dedicar”, opina.

El cas de Josep Vilaplana no és únic, però sobresurt del que és habitual i de les inèrcies del món laboral. En aquest sentit, considera que per propiciar un canvi cap a una distribució més igualitària dels rols del pare i de la mare, cal també la intervenció de les administracions i governs. “No pots esperar que la gent, de manera automàtica, faci segons què”, subratlla, i es fixa en el paper residual que ha tingut la conciliació de la vida laboral i familiar en la política andorrana. “Crec que aquí el neguit per reflexionar sobre aquest tema no hi ha estat”, comenta. I els experts hi coincideixen, ja que conclouen que hi ha una necessitat de fer passos endavant. “És un gran repte per a la nostra societat, i imposa una reflexió per part de les empreses, treballadors, administracions i societat civil”, conclou el Manual de bones pràctiques que va editar l’Institut d’Estudis Andorrans el 2006.

Aquest estudi, que segons el director del CRES, Joan Micó, segueix vigent el 2016, afirma que “les característiqes socials i econòmiques andorranes fan que els problemes de conciliació siguin molt importants”. Apunta que els agreuja la manca crònica de mà d’obra i la gran rotació, sobretot en sectors com l’hoteleria i la restauració. El document també subratlla que els problemes de desincronització “afecten directament la qualitat de vida dels treballadors i de la població en general, però també les empreses”, ja que han de fer front a més rotació, absentisme i més baixa productivitat. En aquest sentit, l’enquesta que es va fer a mig miler d’empreses recull que l’opinió de la majoria és que sí, que tenen responsabilitat en la cerca de l’equilibri entre treball i família. I és per això que s’estableixen un seguit de bones pràctiques per afavorir la conciliació i, de passada, la igualtat entre pares i mares: flexibilitat horària, permisos i excedències, flexibilitat espacial (teletreball) o serveis oferts per les empreses (com ara guarderies dins o fora de l’empresa) són algunes de les propostes del text.

Malgrat les recomanacions dels experts, la realitat empresarial andorrana és complexa i diversa. A diferència d’altres països de l’entorn, les relacions laborals les determina la negociació descentralitzada, és a dir, els empresaris i treballadors negocien individualment les condicions de cada feina. Aquest escenari no sembla que afavoreixi la igualtat entre homes i dones amb fills. Així, tot i que avui es doni més importància que abans al fet que tant ells com elles tinguin cura de la descendència, “la realitat és que no s’ha notat que en els darrers anys hi hagi més homes que demanin més facilitats per conciliar”, assenyala Marc Aleix, president de la PIME. “Hi ha només casos aïllats”, assegura, perquè “majoritàriament recau en la dona la feina de casa i, en aquest sentit, ho té més difícil”, diu. I sentencia: “El problema no són les moltes o poques opcions que ofereixen els empresaris, sinó que els homes no ho demanen.”

SEPARATS I AMB FILLS, UN REPTE DELS DOS
Els malabarismes dels pares per conciliar la vida laboral i familiar se solen complicar quan aquests són separats. El temps que els fills passen amb cadascun dels progenitors acostuma a estar estipulat i delimitat. Per això, fer encaixar les peces quan s’és un adult sol pot costar més. En aquest sentit, són les mares les que ho tenen més complicat perquè en la majoria dels casos la custòdia és per a elles.

Per la seva banda, l’inconvenient amb què es troben els pares quan tenen un règim de visites és que es perden el dia a dia de l’infant. En aquests casos, ells han de fer-se càrrec dels fills només dos caps de setmana al mes. “Aquest distanciament crea desafecció tant amb el pare com amb els familiars d’ell, com ara els avis paterns”, explica Joan Seguí, president de l’Associació de Pares Separats d’Andorra. Per aquest motiu, des de l’associació fa temps que reclamen que, en cas de separació o divorci, es doni, per defecte, la custòdia compartida dels fills, a tots dos progenitors. “En la majoria dels casos les feines de tots dos ho permeten, però aquí la llei no s’ha actualitzat. Manté la idea antiga que la mare és la que es queda a casa”, assenyala. Aquesta circumstància ha afectat personalment Joan Seguí. Quan es va separar, la custòdia va ser per a la mare. “Per la feina que tenia, hauria pogut fer-me càrrec dels fills, però no va ser així. Només els podia veure en caps de setmana alterns i algunes visites”, detalla. “Vaig demanar la compartida i després de dos anys d’esperar una resposta, me la van denegar”, lamenta. Després d’això no va continuar insistint. Igualment, continua pensant que tenir les dues figures, la materna i la paterna, aporta equilibri als petits.

Seguí apunta encara un altre argument a favor de la custòdia compartida: és una mesura que estalvia conflictes entre la parella separada. “Quan el pare ha de pagar una pensió a la mare sovint es creen malentesos”, explica. I és que ell deixa de tenir poder de decisió sobre aquells diners. “Pot ser que la mare els acabi gastant en alguna cosa amb la qual l’home no està d’acord”, diu, “i això pot ser motiu de discussió”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477