Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Conte d'estiu

Les roques

Has tingut un malson. Només tens l’escapatòria de neutralitzar-lo amb bons pensaments, imatges de l’estiu. I allà hi ha les roques, les nostres i les dels nostres dels amics.
Les roques

Conte Bru Noya

Les roques

Actualitzada 08/08/2016 a les 10:25
    Bru Noya
T’has despertat de sobte, suat, amb un crit ofegat a la gola i els ulls esbatanats. Has tingut un malson. Un d’aquells que són horribles. Dimonis, monstres de tota mena, caigudes abismals i angoixes insuportables. A poc a poc s’ha anat diluint potser per l’efecte de la calor, però es resisteix a marxar. Segur que està arraulit, a l’aguait esperant, amb la paciència de l’eternitat, que tornis a aclucar els ulls. Només tens una escapatòria: neutralitzar-lo amb bons pensaments, amb coses alegres, amb imatges de l’estiu.

Escoltar Nick Cave and The Bad Seeds sota una olivera sense que t’acusin de ser un hipster. Rellegir aquell reportatge extraordinari que explica que la María la portuguesa de la cançó ni es deia María ni era portuguesa. Tornar a veure a la televisió un episodi de The americans o de Freaks and Geeks. Els calamars a la romana d’aquell bar amb un pirata dibuixat a la façana i el pollastre a l’ast d’un rostidor d’una carretera comarcal. Llegir, estirat al sofà, l’últim llibre de l’Indridason. Llepar aquell gelat de mitjanit al passeig marítim. El soroll permanent del ventilador. La pell calenta dins la dutxa freda. La barba de cinc dies o més. L’alarma d’aquell cotxe que es dispara cada nit a la mateixa hora. El moreno del paleta. Els focs artificials de la festa major. El cartell que hi ha en una paret que anuncia havaneres i cremat. La gota de suor que regalima esquena avall. Les bermudes poc planxades. Una ampolla de cava o de xampany fresquíssima. I la de vi blanc d’agulla que has deixat al congelador i que ha acabat petant. El fum de la barbacoa del veí. Una amanida de pasta. La moto amb el tub d’escapament foradat que trenca el silenci de la matinada. Un núvol balsàmic que tapa el sol. Les ofertes dels congelats al supermercat. Una esgarrapada a la pell de tant gratar la picada d’aquell mosquit que va sobreviure a l’endoll d’ultrasons, a l’esprai, a la loció repel·lent, a les espelmes, torxes, i a la plantació massiva de citronella, alfàbrega i de pelargonium graveolens, que tot i el seu nom d’arma letal no va ser gens eficaç. És un resistent. Com el malson que plana sobre el teu llit. Cal continuar recordant. Tenim tan arrelats els records dins del cervell que si ens en desfem es formarà un buit al nostre interior. Records. A consumir amb moderació, com un medicament. No s’ha de viure d’ells però ara mateix els necessites perquè no es torni a manifestar el malson.

L’espetec llunyà d’algú que s’ha llançat en bomba a la piscina. Trobar Wi-Fi. El pa de multicereals i l’ensaïmada de taronja. L’ampolla d’aigua buida a la nevera perquè el que se l’ha acabat no l’ha tornat a omplir. El mes de setembre, que queda lluny. El parxís i el dominó. La terrassa d’aquell bar a primera línia de mar. L’olor de fregit dels xiringuitos. La dels llençols de crema hidratant. Fer una becaina mentre a la televisió transmeten una prova olímpica d’equitació o d’esgrima. El contacte amb la tovallola neta i eixugada al sol després de sortir de la rentadora. Anar al mercat dels pagesos. Els pantalons que cada dia t’estrenyen més. Les sobretaules que s’allargassen eternament. Intentar arreglar el món amb un gintònic i veure’l amb les ulleres de sol contínuament posades. La llar de foc de la casa òrfena de fusta i de diaris vells. El banyador o el biquini que sempre penja de la mampara de la dutxa. Oblidar-te del rellotge. I del mòbil. Les paradetes d’artesans, xarcuters i formatgers de davant de la platja. Els crits roncs i sonors de les gavines. L’arribada massiva de cotxes i persones divendres a la tarda. I l’èxode de diumenge al vespre, amb els nens que intenten allargar l’últim bany o l’última aventura amb els companys. El nostre aniversari de casament. El religiós. El camí de ronda. Aconseguir un lloc per aparcar quan vas al poble. Els tornejos d’estiu de futbol, quadrangulars, triangulars o a partit únic. I aquells fixatges dels grans equips anunciats a bombo i platerets i que mai s’acaben de concretar. El desig que a la nit caigui una bona tempesta per refrescar l’ambient i poder dormir millor. Mirar els menús dels restaurants cada cop al matí quan anem cap a les roques, al costat d’aquella cala estreta, de difícil accés i amb una petita platja de sorra on hi deixen una profunda petjada els records.

Les roques. Les nostres. I les dels nostres amics. Nedar junts fins a la segona boia els primers dies i fins a la tercera els últims. Advertir, i escridassar si s’escau, els ocupants dels iots i barques que les sobrepassen. Queixar-nos de la brutícia que deixen alguns pescadors o alguns joves durant la nit. Observar els creuers que se’n van Mediterrània enllà. Comprovar com cada dia, cap a la una del migdia, passa un grup de caiacs amb estrangers riallers, amb la seva armilla salvavides i uns braços vermells com a gambes. Vigilar que ningú agafi eriçons perquè està prohibit. En aquest punt ja no et calen els records, ni tems els malsons. Ja no mires el passat perquè l’únic que tens és el present i una mica de futur.

Saber que encara ens queda mar per descobrir. Alegrar-nos cada cop que es capbussa aquell ocell que hem batejat com a Pol perquè no sabem si és un blauet, un corb marí, un mascarell o un xatrac. Ets de muntanya i, per tant, per tu tot el que hi ha sota l’aigua són peixos. Pel bo del Tomàs, però, són aranyes, ballestes, rèmols, llobarros, escats, titulots xatos o molls. Anar a l’aigua però deixar sempre algú de guàrdia per evitar que et robin les bosses. Fer balanç de l’hivern, de la tardor i de la primavera, parlar dels projectes i de la propera edició del Temps de Flors de Girona, guaitar aquell gran hotel-apartament construït a la carretera de la costa amb capital rus. Uns es queixen que cada cop costa més aparcar, uns altres que cada any fa més calor, que l’aigua està més calenta, que hi ha més practicants del submarinisme i més anglicismes. Hem passat de la moto aquàtica i de l’esquí nàutic al surf, al flyboard, al kneesurf, al bodysurf, al windsurf, al paddle surf i al metta float yoga que deu tenir efectes molt beneficiosos per a la salut però que ningú sap explicar ben bé en què consisteix. Mirar qui arriba pel camí amb el desig de retrobar-nos amb una antiga coneixença. Tot entre la ironia del Salvatore, l’alegria de la Imma, la discreció de la Carme, les paraules justes, precises i precioses de l’Ornella, l’impuls juvenil de l’Alba, la simpatia de la Canòlich i la constatació que l’amistat és passió i compromís, entendre i estimar.

Som especials, perquè som diferents. Som de viure les coses amb passió. Però sobretot sabem que som capaços de nedar per la vida sense ofegar-nos. És quan descobreixes que has deixat de ser presoner dels teus somnis per assolir la llibertat. Justament allà, en aquelles roques que són la frontera on es trenquen els malsons.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477