Mig centenar d'autors mariden art, paisatge i patrimoni

Emma Regada posava a prova la resistència física: encongida en una mena d’exigua hamaca, immòbil, impertèrrita malgrat la munió de gent que l’envoltava, la mirava, la fotografiava. Dormint a sobre la palla, la instal·lació-performance que protagonitzava, sorprenia els assistents a la inauguració de la segona Biennal de Land Art, multitudinari acte que ahir a la tarda se celebrava a l’antiga fàbrica de llanes escaldenca, edifici de propietat privada que l’esdeveniment ha convertit en contenidor d’art per uns mesos, els que duri la cita: fins a l’agost. Mig centenar llarg de creadors de dotze països, una cinquantena d’obres i diferents espais, en paisatges urbans i naturals: l’eix principal és el camí dels Drets Humans que recorre trenta quilòmetres, del coll de Jou a Sorteny, resseguint la ruta dels milers de refugiats que al llarg de la història hi van passar. La Biennal és un maridatge de paisatge, art i patrimoni, segons la va definir la cònsol major escaldenca, Trini Marín.

Enrere queda el debat públic de la primera edició: és o no land art? “No cal entrar-hi ni ser gaire purista, són obres que fan servir el paisatge, com el land art, que juguen amb el món exterior”. La reflexió és d’Eudald Alabau, que repeteix de la passada edició. Si fa dos anys es va fer càrrec sobretot de la zona Ras –l’àrea educativa al llac d’Engolasters, per on l’organització confia fer passar enguany 1.500 escolars–, en aquesta ocasió assisteix com a artista convidat. Amb dues obres, la primera, ubicada als peus de la fàbrica escaldenca, on Alabau també jugava ahir a desconcertar el públic: envoltat en plàstics, en una instal·lació pensada per denunciar les deixalles que embruten els rius i mars. La segona, a Ju- berri, on ha dibuixat el logotip de la Biennal, 17 metres de llargada sobre l’herba. “A la meva edat, millor m’hauria de dedicar a l’aquarel·la i deixar d’anar amunt i avall”, confessava l’artista català buscant repòs en una cadira.

La trobada, va explicar el comissari, Pere Moles, busca “posar en valor el paisatge i el patrimoni arquitectònic i cultural” del país, que les obres d’art “ajudin a construir un paisatge contemporani”.

La benzina

Al parlament de presentació de l’esdeveniment, Moles va recordar les dificultats que va haver de superar –pressupostàries majoritàriament, tot i que no ho va dir–, però es va congratular que “malgrat que ja sabem que tot allò que comença no sol ser gens fàcil, ha surat a l’ambient una complicitat invisible” que ha estat “la benzina que ha donat motivació i velocitat” al seu equip de Reunió de Papaia.

Moles es va mostrar particularment satisfet amb la recuperació de la fàbrica escaldenca per al ter­ritori cultural (tot i no ser el pioner: l’any passat ja s’hi havia fet un dels concerts del Femap, a instàncies del ministeri de Cultura) i va agrair la col·laboració de la lleidatana Fundació Sorigué, que ha cedit algunes de les seves “obres carismàtiques”. El mirador del Roc del Quer és un altre dels espais d’interès del recorregut que proposa la Biennal.