Reportatge

El pianista que no volia ser actor

Alexandre Tharaud (París, 1968) arriba aquest vespre al Centre de Congressos per obrir la 23a Temporada MoraBanc, amb un concert centrat en els compositors romàntics. Pianista reputat, va aparèixer al film ‘Amour’, de Michael Haneke. Però no repetirà.

El pianista que no volia ser actorXavier Pujol

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

La vida del concertista suposa molt de moviment, però poc viatjar, en el sentit de conèixer els llocs per on passa. És el que diu Tharaud que, no obstant això, amb Andorra, que trepitja per primer cop, ha fet una petita excepció: va arribar amb una mica de temps per dedicar-se a conèixer les munta­nyes i les sensacions que li han provocat, assegura, es deixaran notar al concert d’aquesta nit (compte amb la novetat de l’hora en el cicle d’enguany: vuit del vespre). El pianista francès, una de les figures més reconegudes del moment –amb permís de Lang Lang, faltaria més–, oferirà un repertori al voltant del piano romàntic: Rakhmàninov, Schubert i Beethoven. Amb una excepció: per començar, farà un pas enrere de dos segles, cap a les sonates d’Scarlatti. La raó, que el compositor italià va posar “les bases de tot el piano del segle XIX”, va argumentar ahir en roda de premsa. A banda, “ell va voler que el pianista gaudeixi, que es diverteixi al teclat amb les seves sonates, que ell considerava música simple, no l’obra mestra que són”.

I si el pianista en gaudeix, el públic també. L’intèrpret “ha d’estar disposat, escoltar el silenci del públic”, en un concert que és, va dir, com convidar els amics a casa: “No volem que estiguin incòmodes però tampoc no farem gaire teatre.”

Amb aquests postulats encara un recital que comença amb un Scarlatti jovenívol per acabar amb el Beethoven més madur, el compositor “torturat”, endinsat en la seva sordesa i que planteja un repte a qui l’interpreta, el d’intentar esbrinar quina música sentia el compositor dins del seu cap.

Tharaud, amb una extensa trajectòria concertística i discogràfica (de Bach a Mozart o Haydn) dins dels cànons més clàssics ha tingut també oportunitat d’experimentar amb altres gèneres, com el jazz i el swing a Le Boeuf sur le Toit. I va tenir alguna breu però molt sonada aparició cinematogràfica: el 2012, a la pel·lícula Amour, de l’austríac Michael Haneke, interpretant precisament un pianista. Una experiència divertida tot i que, va puntualitzar amb modèstia, “jo soc diminut al film, encara que en conservo un bon record, però no soc de cap manera un actor”. Per això, va assegurar, després que el film es presentés a Canes –on es va endur la Palma d’Or– li van oferir altres papers, que va rebutjar: “Cadascú ha de saber en què és dolent i a París hi ha milers d’actors sense feina que ho fan millor que jo, jo prefereixo fer concerts.” Amb tot, actuar al costat d’Isabelle Huppert i Jean-Louis Trintignant va ser una experiència: “Anava fent el que el director m’indicava, però no era gens fàcil amb aquella càmera enorme a cinc centímetres.”

Tharaud, que va guanyar prestigiosos concursos com el Maria Canals, qüestiona la validesa d’aquestes competicions per a la trajectòria real d’un concertista: “La competició del músic, de l’artista en general, no vol dir gran cosa, potser ets un bon competidor però després no servirà de res a la vida musical.” Una altra cosa, matisa, són els reconeixements de públic i professionals. Ell, entre altres coses, és cavaller de l’Orde de les Arts i de les Lletres.

tracking