“En alguna 'cambra fosca' he coincidit amb Esperanza Aguirre”

Si Pablo Carbonell hagués complert la seva missió a Nova York i li hagués encolomat a Donald Trump l’escumadora que portava, potser el món seria avui una mica millor. “S’hagués dedicat a la cuina i només ens hauria espatllat els estómacs”, reflexiona l’exreporter de Caiga quien caiga. Qui vulgui presentar-li una reclamació el té aquesta nit fent un monòleg a The Villager, a Soldeu.

Una escumadora?

Sí, jo què sé. La vaig veure en un xinès i se’m va acudir. Potser s’hauria presentat a Master Chef i ens hauria deixat en pau.

El món es prepara per a un festival de l’humor continuat.

Però no crec que acabi [el seu mandat]. Pensem que no va guanyar en cap ciutat més gran de cent mil habitants. No és que vulgui dir que només el van votar els paletos. Però ja ho he dit. Aquest paio és la reencarnació de Hitler o d’Stalin. No es talla i està generant una societat violenta i malalta... O n’és el fruit.

Avui dia podria anomenar un grup Los toreros muertos o estaria a l’Audiència Nacional?

Suposo que no i que hi hauria manifestacions de protaurins en contra del nom. Hem fet un pas enrere en llibertat d’expressió. Sé que hi ha drets que estaven colpejats: homosexuals, dones, gangosos... però no hem de confondre respecte i sentit de l’humor, que és un motor de la vida. De fet jo li vaig posar l’article Los perquè no fos una incitació a matar toreros, sinó els toreros que havíem mort i ressuscitat. La gent no es va molestar: es gaudia de la llibertat d’expressió i era una festa.

Avui es talla en fer bromes?

Tenim un tema, Bum, bum, que relata un assalt al palau reial, amb violació inclosa, que quan el canto penso que vindran a detenir-me. Però tothom sap que el que fan els artistes és llançar un mirall on la societat pugui veure’s. Jo soc tan culpable de sedició com Jack Sparrow: quan puges a un escenari et converteixes en un personatge de fantasia.

Alguns comentaris després de la mort de Bimba Bosé han estat repugnants.

Et refereixes a Antonio Burgos? Jo amb ell ja vaig tenir alguna topada. Un cop li vaig llençar un llibre al riu. Mal fet per la meva banda: vaig ser molt nazi, i als rius no s’hi han de llençar escombraries.

Conclou a les seves memòries, ‘El mundo de la tarántula’, que és immortal. Bon pensament per anar per la vida.

Soc un ateu que viu sota la protecció de Déu. Em van dir als salesians que havia vingut a la Ter­ra per fer quelcom d’important. Per això m’esforço a fer coses banals.

Aconseguir que tota una generació quan va a fer pipí canti el mateix, no és gens banal.

Mi agüita amarilla ha transcendit a himne ecologista, adverteix que el nostre pisotón a la Terra té conseqüències. També es va convertir en una bona cançó per tancar bars. I també és una reflexió sobre la creació artística, una burla a qui es deïfica sobre l’escenari. Quan m’aplaudeixen el tema em converteixo en una mezzosoprano –diria passada de quilos– després d’una ària.

Més que preguntar, afirmo: a la tele avui cal ‘La bola de cristal’.

Un programa per incitar a la lectura? A ser un mateix? A apostar per la llibertat? Sí, realitzaria una tasca social de concòrdia. Però avui en dia no seria possible: els nanos necessiten ser estimulats amb coses més àgils, veloces.

Coincideix amb Esperanza Aguirre?

Sí, en alguna cambra fosca hem coincidit. Amb mi sol ser simpàtica. Aquella broma de la nostra pulsió sexual no resolta ella va saber veure que podria donar-li punts a la seva imatge al carrer.

A qui dedicaria un ‘Rincón’?

Home, Mariano té un tros de Rincón. És un gran humorista, és el millor humorista que hi ha ara a Espanya.