Aina en 40 preguntes

Mossèn Ramon va trobar que la millor manera de recordar els 40 anys de colònies, des de l’estiu del 1976 a l’hivern del 2016, era a través dels monitors, “perquè sempre diu que el projecte és fruit d’un esforç col·lectiu”, explica Fernández Flecha, en qui va recaure bona part de la tasca de coordinació del volum, que es presentarà divendres vinent al Palau de Gel de Canillo.

El llibre es va muntar a partir dels testimonis dels monitors: 91 dels molts –fins a un miler– que van passar per les colònies en aquest temps van respondre les quaranta preguntes proposades. Les qüestions, basades en el conegut Qüestionari Proust (coses com quina és la més gran por que sent l’interrogat, a qui admira, si mai recorre a la mentida), tot i que algunes es van adaptar a la realitat d’Aina. Amb lloc també per a preguntes transcendentals –“Aina no deixa de tenir un vessant introspectiu”, recorda l’autora–, on els interpel·lats han d’explicar com els agradaria morir. De respostes, per cert, n’hi ha de totes les classes, dels que diuen que feliços i envoltats de la família (la majoria) als que apunten a un final expeditiu aixafats per un meteorit.

com a monitora. “El món i el context han anat canviant, però l’ideari es manté intacte”, insisteix.

A banda dels monitors, el volum inclou quatre prologuistes: Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya (perquè la seva filla, Anna Rigol, va ser colonista i monitora d’AINA molts anys, puntualitza la compiladora del treball); Josep Oriol Pujol, director general de la Fundació Pere Tarrés; Eloi Villalta, president de la FEMN del bisbat d’Urgell i el mateix mossèn Ramon.

També hi ha, destaca Fernández Flecha, un apartat –Arrels– dedicat als monitors que ja no hi són, “un perfil elaborat per gent propera a ells o pel mateix mossèn Ramon”.

A Fernández Flecha li va caure al damunt el projecte (aproximadament un any de feina) a proposta del mossèn canillenc, però va ser aquest qui el va perfilar. Quan el va començar a plantejar, la seva col·laboradora més propera, Ester Planes, li deia que havia de ser ell, l’impulsor de tot plegat, qui relatés com s’ho havia fet per sortir-se’n i com el projecte havia anat creixent, en primera persona. Però “ell ens va aparèixer amb una mena de conte i es va entestar que serien els testimonis dels monitors els que relatarien la història d’Aina”, recorda Fernández Flecha. I, veient el resultat final, així ha estat, el mossèn tenia raó. Fernández Flecha es va encarregar de donar forma i polir tot el material, amb ajuda de Jordi Lusilla i Daina Prat i Sergi Pérez en la part de disseny i fotografia, a banda de Pep Visa, encarregat de gestionar els qüestionaris, i la germana de l’autora, Sílvia, una altra que va passar per Aina. “Al final ha estat fruit de l’esforç i la col·laboració de molta gent”, diu la coordinadora del projecte.

L’autora és una jove molt vinculada a les colònies: va començar a participar-hi amb set anys i deu després s’enrolava com a monitora. “Vaig ser nena de la casa, nena de campaments i monitora, molts anys, perquè al final enganxa.” Per què? “Per la convivència, pels quinze dies convivint en la natura i fent una cosa que et fa feliç, perquè té la màgia del donar i rebre, és com una roda que es retroalimenta.”

El llibre proposa també una reflexió sobre el futur. “Jo estic convençuda que la pervivència d’Aina està assegurada, i aquest treball, el d’explicar la seva història, ja és un pas per assegurar-nos que continuarà existint durant molt temps. Nosaltres hi donarem continuïtat.” Així de clar.