“Millor arriscar i no que ens deixin d'escoltar perquè ens repetim”

La banda que des del 2008 ha portat associada al nom allò del fenomen, el fenomen Manel, va tancar el 34è Festival Narciso Yepes comú d’Ordino i Fundació Crèdit Andorrà. Va ser a l’Auditori Nacional, per presentar en directe el quart disc, Jo competeixo.

Fa la sensació que Manel s’ho pren amb calma entre disc i disc, com el corredor de fons.

Suposo que sí, en el moment que fa ja vuit anys del primer disc. No ha estat una cosa curta. Des del principi, com que no ens ho esperàvem, no va ser una cosa gaire deliberada, hem anat amb calma, de mica en mica, per passar-nos-ho bé i aprofitant l’oportunitat de dedicar-nos a això, però amb calma, sense apretar. Des de la primera gira, quan portes un temps amb les cançons ja veus que tens ganes d’aturar-te i preparar una altra cosa.

Ho decidiu vosaltres?

Sí, potser en època d’indústria poderosa hi havia discogràfiques que deien als grups el que havien de fer. Però avui dia la indústria està tan aprimadeta i tan desconcertada que els costa molt saber què funciona, no gosen conduir el mercat. I per a nosaltres hi ha una cosa d’energia interna, de panxa, que notes què has de fer. Ara per exemple toquem el disc i gaudim molt de l’escenari. També és cert que treballem molt junts, una comunitat molt petita, i de tant en tant cal aturar-te i deixar-nos de veure una mica.

Que corri l’aire. Com us sentiu sobre l’escenari amb aquesta redefinició del so?

Però el so no va arribar del no-res, ens hi vam apropar a poc a poc. Vam col·laborar amb un productor que ens va ajudar a enriquir el so i a l’escenari és un exercici de simplificació, és clar, però a partir d’aquí ha estat senzill i natural, gens forçat.

Us la vau jugar?

No. Qualsevol que es dedica a entregar una nova obra de tant en tant se la juga una mica, és clar. Però el que no és vàlid és arrepenjar-te en les coses fetes abans i han anat bé. Les novetats han de tenir un interès i pot ser que no agradi, però prefereixo assumir el risc i que algú ens deixi d’escoltar perquè hem fet una cosa nova que no li ha agradat que no que et deixi d’escoltar perquè t’has repetit.

Sou més banda de concert proper, amb el públic assegut i escoltant, que de grans recintes?

No tinc aquesta sensació. Ara hem fet festivals i llocs grans tot l’estiu i ha anat molt bé, ens ho hem passat molt bé. El que s’ha de fer, i amb els anys ho hem anat aprenent, és adaptar-te a l’espai on ets.

Allò del ‘fenomen Manel’ ja us queda enrere?

Ho recordo, sí, com un moment molt concret i breu, concentrat entre el final del primer disc i principi del segon, en uns concerts al Palau, per aquella època. Penso que va fer que de cop la nostra professió fes un tomb cap amunt que ens va anar molt bé. Després hem anat mantenint un públic, perdent un altre i guanyant-ne de nou, com és normal per solidificar una carrera. Allò ens va donar la base, va ajudar.

I vau tenir la sensació que éreu els impulsors de la música en català?

Des de dins es veu diferent perquè tot va passant lentament i ocupes un paper en coses que ja van passar abans: ja hi havia Antònia Font o Mishima, que els escoltàvem molt. Després van sortir altres grups. A nosaltres les coses des del primer dia ens van anar bé, però no crec que fóssim pioners en res. No ho vaig pensar aleshores ni ara.

Com heu canviat vosaltres, personalment, des que vau guanyar el Sona 9, el 2007?

Bé, com havíem de canviar, pensant que aleshores teníem 27 anys i ara 35. Després, com a banda, hem viscut un procés d’aprenentatge, de professionalització. Hem estat vuit anys molt concentrats a intentar fer bé les coses. També segur que hem perdut coses pel camí.

Personalment, enyores el periodisme? O estàs fart, de tant aguantar-nos en entrevistes?

Sí, és clar que el trobo a faltar. Però jo havia acabat la facultat feia cinc anys i entre recerques de feina i tot plegat havia treballat de moltes coses. En aquell moment estava portant premsa en editorials, i tampoc és que aquest vessant del periodisme em resultés molt atractiu. Però sí, hi ha dies que vols ser cantant i dies que voldries ser periodista. A tothom li passa.

Vas dir que la vida del músic no és “una orgia de vi i roses”. Com és?

No es pot generalitzar, cada músic és un món, però oblidem que l’escenari és una punta minúscula de l’iceberg, i en aquest iceberg hi ha moments que estan molt bé i d’altres més pesats, quan sents frustració perquè no et surten les noves cançons, no tens el moment màgic de la inspiració, la bona electricitat. Però això t’ho has de treballar.

Per cert, què opines del Nobel a Bob Dylan?

No entenc de què se sorprèn la gent, fa temps que es deia. M’esperava una mica de debat, però debatre si les lletres de cançons són literatura em sembla una bestiesa: les cançons no deixen de ser comunicació, que és literatura, i en el cas de Dylan, alta literatura. És obvi. També m’hau­ria agradat que li donessin a Philip Roth o a altra gent. El que és arcaic és aquest plantejament de la gent del llibre segons la qual l’essència de la literatura només la pot contenir un llibre. I no cal defensar-lo dient que és poeta. No: és lletrista. No cal ennoblir l’ofici dient que és poeta. Ser lletrista és igualment vàlid i lloable.