Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Juan Diego Flórez

“Coses com cantar vestit d'inca donen sal i pebre a la teva carrera”

El tenor peruà, estrella de la Capital Iberoamericana.

“Coses com cantar vestit d'inca donen sal i pebre a la teva carrera”

El tenor peruà, estrella de la Capital Iberoamericana.

Actualitzada 16/09/2016 a les 19:42
Juan Diego Flórez (Lima, 1973) recala demà a l’escenari del Centre de Congressos, en el marc de la Capital Iberoamericana de la Cultura, rang que ostenta Andorra la Vella. Amb un programa dedicat a Gioachino Rossini en la primera part. Una tria gens casual: va ser en una òpera d’aquest compositor, Matilde di Shabran, on va tenir la primera gran oportunitat professional ara fa dues dècades i és amb aquest compositor amb qui celebra els vint anys de car­rera. Per a la segona part, “una mica de tot”: de la música llatinoamericana que mai no abandona el blues. “Un concert complert i maco”, confia.

Vostè va tenir uns inicis de pop/rock fins que la lírica se li va creuar al camí. Mai no sent un pèl d’enveja veient les ‘rock stars’ omplint estadis?
De fet, fa no gaire, vaig actuar a Hyde Park, Londres, i hi havia molta gent. O al Royal Albert Hall, i he cantat en recintes molt grans, com a París, per a mig milió de persones a la torre Eiffel. Així que he sentit aquesta quantitat de gent a la meva carrera, tot i que normalment cantem a teatres. Però el que faig m’encanta, i també aquest desafiament de vèncer les dificultats que posa l’òpera, sobretot el bel canto.

Però a l’òpera li falta arribar a un públic massiu.
És clar, és un públic menor. Potser jo arribo a més gent perquè a Perú se m’estima molt, ja no per cantar sinó perquè poso el nom de Perú en alt, i això s’encomana a tot Amèrica Llatina. És clar, no al nivell d’un músic pop. Però tampoc el jazz arriba a tothom.

Cap favorit, per cert, en música popular? L’escolta?
Sí, és clar, a mi m’agrada el rock clàssic. M’agraden els Beatles, Led Zeppelin, Chuck Berry... Més modern ja no ho segueixo tant, encara que em sona, reconec, quan vaig a una festa, perquè la meva dona també posa música mentre cuina, a casa. El món és tan globalitzat en gustos que hom no es pot extreure.

Los Tres Tenores van ser importants per apropar la lírica a un públic ampli?
No està comprovat que hagi estat així perquè era un espectacle molt diferent: un concert massiu no és com anar al teatre i veure una òpera que durant dos o tres hores necessita la teva atenció. No és igual que un concert amb temes macos un rere l’altre.

Amb un pare que es dedicava a la música, estava predeterminat que s’hi dedicaria? Hi va haver una altra opció?
Sempre, des dels deu anys, he tocat la guitarra, i sempre vaig pensar que m’hi dedicaria. És clar que pensava en el pop, no en l’òpera. A casa meva mai no es va escoltar òpera. Va ser en entrar al conservatori que em vaig decidir pel cant líric.

Cap moment en especial en què ho tingués claríssim?
Quan vaig sentir per primer cop els cassettes de Pavarotti, de Kraus, aleshores vaig dir: això és el que jo vull fer, perquè em vaig quedar realment impressionat amb aquelles veus fantàstiques, amb el que podien fer.

I amb els anys, Pavarotti l’assenyala com el seu successor.
És un plaer que un ídol t’assenyali així, semblava increïble. El vaig conèixer i li ho vaig agrair. No és que em considerés successor, cadascú és diferent, però jo el vaig veure a la televisió dient que li semblava dels joves més vàlids i, és clar, és un plaer.

Vostè qui ha dit sovint que admira és Alfredo Kraus.
Tots els grans tenors són grans. Los Tres Tenores eren fantàstics. El repertori de Pavarotti i el de Kraus són afins al meu i per això m’hi sento més proper.

Vostè és un tenor líric lleuger. Hi ha papers que li agradaria fer però que estan fora de la seva tessitura?
Em sento afortunat perquè he cantat Rossini i altres coses rares; ara, un repertori més mainstream, el repertori romàntic francès –Werther, Romeo i Julieta, Lucia de Lammermoor–, gràcies al fet que et fas una mica més gran i hi ha un canvi en la veu que et permet abordar un repertori una mica diferent.

I fer un Wagner?
No, no està en la meva idiosincràsia com a cantant llatí. Encara que m’encanta i quan vaig al teatre en gaudeixo, és clar.

Amb vostè, José Cura, Rolando Villazón, Gustavo Dudamel, és el gran moment de la música d’Amèrica Llatina?
Ja fa molt de temps que hi ha moltes bones veus i si sobresurten és per l’esforç que fan: sortir dels seus països per formar-se, que dóna més empenta perquè estàs fora de casa teva i has de sortir-te’n tant sí com no.

Influeix el model veneçolà, que vostè ha importat al seu país amb Sinfonía por el Perú?
Bé, és un projecte per als infants. Tenim 4.000 nens, vint centres i en cinc anys hem fet meravelles, perquè aquests nens, pobres, milloren en tots els sentits a través de la música: com a estudiants, com a fills, com a ciutadans, i d’això es tracta, de la música com a canvi social. Però la idea que sigui un planter de músics no és la central, sinó donar-los una autoestima, que se sentin importants.

Té moments per a la, diguem-ne, frivolitat, com cantar a la boda d’Alberto de Mònaco. O el seu casament, amb seguiment d’estrella de la premsa rosa. Com ho viu?
Molt bé, perquè aquestes coses et donen una mica de sal i pebre; no tot és monòton. Com haver cantat vestit d’inca. Són coses que m’agrada fer; com conèixer gent de fora de l’òpera, com Roger Federer o Paul McCartney.

I ser ambaixador d’una marca comercial, Rolex, condiciona?
No, amplia, et dóna cobertura, perquè és una marca que es dedica molt a la cultura. Donen suport a L’Scala, a la Filharmònica de Viena, i per això ho vaig acceptar perquè estan en allò que jo més m’estimo, que és la cultura i la música.

Hem fet l’entrevista en dimarts i tretze, és supersticiós?
I ara, en absolut, en absolut.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477