Set anys desitjant art

Avui, doncs, la galerista s’acomiada de la sala que va obrir amb la intenció d’apropar l’art –i l’artesania– “a un públic no habitual dels locals d’art, que tenim una certa mala reputació, la de ser llocs una mica esnob on només pots accedir si ets una mena d’entès”. Se n’ha sortit? Amb recança admet que no o, millor dit, només en un percentatge molt petit. Així que no té més sentit “el malbaratament” que li suposa la galeria física: encara es podrà visitar avui i obrirà el cap de setmana de la festa major d’Andorra la Vella. Sobretot per no ser una taca negra en uns dies que tot el comerç veí estarà obert. Perquè si una cosa té clara Sharp és el compromís amb el barri: tant que ja té una idea de negoci per al mateix local, a tocar de Casa de la Vall, que alberga la galeria. Res, però, relacionat amb l’art.

“En els negocis has de prendre decisions que no tenen res a veure amb els sentiments”, reconeix. I encara que dol plegar ha hagut d’admetre la realitat. “Jo trobo que a la gent li falta curiositat; no sé si és un tema educatiu o cultural, però m’atreveixo a dir que el públic és superficial, que si gasta diners és per ensenyar el que ha gastat, vol coses de marca, i l’art i sobretot l’artesania no funcionen així”, argumenta. Per prosseguir: “Crec que no sabem valorar l’artista, fins i tot hi ha qui vol comprar un Picasso o un Miró, un artista de renom, perquè té un nom, en comptes de comprar una obra simplement perquè li agrada”.

Deixa, però, les consideracions més negatives, i se centra en el futur, perquè on ha tingut èxit el negoci ha estat en la venda en línia: el 90 per cent de les vendes les fa per aquesta via, amb públic forà, d’Estats Units especialment. “Físicament, també la major part de les vendes eren a turistes, sobretot de l’Europa del nord, rarament espanyols”. Ni gent de casa. A partir d’ara, els fons de la galeria passen a la plataforma 1dibs.com (llegir first dibs, que es podria traduir com qui primer arriba s’ho endú), especialitzada en venda d’antiguitats, art i joieria. Un web on ja hi ha penjades peces de, posem per cas, l’escultor andorrà Jordi Casamajor (actualment en la cursa per la Biennal de Venècia).

“Jo la veritat és que no acabo d’entendre que es pugui vendre, per exemple, ceràmica, sense l’opció de tocar-la, de sentir el pes, el tacte del material, però el cas és que funciona”, diu. I el que més lamenta, explica, és “que ja no tindré l’oportunitat de trucar l’artista per anunciar-li que ha venut una obra”. O experiències com la que considera un dels punts àlgids de la seva trajectòria com a galerista: va treballar amb un artista jove que, com és habitual, s’hi dedicava malgrat una certa oposició familiar; en una inauguració, i amb tanta gent felicitant-lo, el pare va haver d’avenir-se i sumar-se a les felicitacions, orgullós per fi. Això: donar aquesta primera oportunitat a un jove creador, ho haurà de deixar córrer. De moment.