De quan Andorra era al tròpic

Josep Marmi, paleobotànic de l’ICP, ha estat l’encarregat d’aquesta reconstrucció climàtica en una zona que aleshores se situava molt més al sud en el globus ter­raqüi, en una latitud que avui dia es correspondria més o menys amb Argèlia, explica el científic, i on les temperatures oscil·laven entre els 15 i els 21 graus, aproximadament, amb poca fluctuació al llarg de l’any i sense les estacions que avui coneixem: el que hi havia era més aviat la típica estació seca i la humida pròpies dels climes tropicals. És el que els permet conèixer les evidències geològiques i de restes botàniques que han tingut l’oportunitat d’analitzar. Restes, algunes fossilitzades i d’altres detectades a les defecacions d’aquells animals que s’han pogut trobar.

I una altra particularitat d’aquell clima del que avui són els Pirineus: les concentracions de CO2 eren cinc cops superiors a les actuals. “El problema ara per a nosaltres és que els valors estan augmentant abruptament, sense donar temps als ecosistemes a adaptar-se”, puntualitza Marmi. I recorda que aleshores amb sort començaven a aflorar muntanyes sobre el Pallars Jussà i el Montsec, mentre la resta era una planícia, solcada per un braç de mar que s’endinsava des de l’Atlàntic, amb canvis d’ambients costaners, aiguamolls i fluvials amb influència marina.

La qüestió, apunta el científic de l’ICP, és que fins ara s’havien realitzat reconstruccions dels dinosaures, però amb la recerca –en què han participat les universitats de Barcelona, Lion i Complutense–, també es podrà dibuixar el paisatge de fons amb precisió. “La sort que hem tingut és que comptem amb alguns dels jaciments de plantes més rics a Europa”, entre els quals el de Coll de Nargó, però també a Isona o el Berguedà (Fumanya).

Palmeres

I quina flora hi havia? Principalment tipus de conífera, espècies ja extingides però que es correspondrien amb els actuals pins o xiprers. També un tipus de palmera bastant ben caracteritzada perquè els autors de la recerca van aconseguir reconstruir l’aspecte de la planta. Com? Doncs gràcies sobretot a la vuitantena de fulles fossilitzades conservades a la zona de Fumanya. A banda, impressions que han quedat dels troncs de l’arbre. Un tipus de palmera similar a la trobada a jaciments del sud de França, de Romania i d’Àustria. Les fulles, detalla Marmi, tindrien una forma que recordaria una mà oberta, com les actuals, però en comptes d’estar obertes, separades, estan fusionades, “recordant més aviat una raqueta de tennis”. Això als aiguamolls costaners, acompanyats per falgueres al sotabosc.

En zones interiors, la vegetació seria similar a les vernedes i salzes actuals. “El que no sabem encara és si l’espècie està relacionada en l’àmbit evolutiu, emparentada o si simplement s’assembla, potser la forma només indica adaptació al medi”. El coneixement definitiu vindria de la reconstrucció cel·lular.

I aquestes plantes suposaven l’alimentació dels dinosaures? “Aquest és el quid de la qüestió”, adverteix Marmi. Hi ha, explica, una història evolutiva dels dinosaures de 150 milions d’anys, adaptats a una vegetació de coníferes, sotabosc; i de sobte hi va haver un canvi radical de vegetació, “potser per extinció, potser per reocupació d’espècies que es van reproduir millor, al que s’havien d’adaptar però falten dades”. Com sigui, va ser aleshores, fa 140 milions d’anys, quan es va produir una revolució biològica amb l’aparició i proliferació de les primeres plantes amb flor, justament en aquests ambients aquàtics. Unes plantes que van acabar dominant la majoria de comunitats vegetals del planeta.

La reconstrucció d’aquestes comunitats vegetals, diuen des de l’ICP, pot ser clau per entendre com van evolucionar els darrers ecosistemes dominats per dinosaures abans de l’extinció en massa, fa 66 milions d’anys.