Tallers d'art: punt i seguit

Neus Mola, Rafa Contreras, Meritxell Papió i Joana Baygual –en el seu cas, comissariant l’obra de la catalana Mireia Sallarès– mostren des d’ahir a la sala Art al Roc (antic CIAM) les obres produïdes als Tallers d’art que el Govern gestiona a la Massana. Una exposició, la de la setena edició, que serveix per passar pàgina i iniciar nova etapa: a partir d’ara les instal·lacions –remodelades– serviran perquè hi treballin els artistes que competiran per representar Andorra a la Biennal de Venècia.

“Volíem reconduir els tallers, no li acabava de veure la finalitat només per fer una exposició a Andorra”, va argumentar la ministra Olga Gelabert. Una exposició que en aquesta última edició s’ha fet esperar cinc anys. Cert aquest retard, va admetre la titular de Cultura, que ho va justificar amb fets com el replantejament dels tallers o el desplaçament de la sala del Govern a l’antic CIAM. Com sigui, amb la mostra que ahir es va inaugurar es posa el punt i seguit a la primera etapa dels tallers, pels quals han passat 27 artistes a les set edicions celebrades en 22 anys.

El quart de la Massana, a qui pertanyen, s’ha encarregat d’algunes reformes necessàries (tapar les filtracions, ampliar els locals, millorar alguns serveis per facilitar el treball dels artistes) i els tres artistes que en breu hi posaran els peus treballaran per representar Andorra a la propera edició de la Biennal de Venècia. Potser en sortirà un representant. Potser seran dos o tres. Això no està del tot determinat fins que no es vegin els projectes. El que es perfila més clarament és el que la ministra vol: apunta cap a la línia “contundent” que va presentar Javier Balmaseda (segon comissari, per cert, que dóna suport a Míriam Ambatlle).

De moment, els protagonistes eren els quatre darrers artistes de la primera etapa. Amb quatre propostes (inclosa la comissariada per Baygual) que, tot i haver estat treballades individualment, els van sortir amb un fil conductor, al voltant de la denúncia, reflexió i crítica social. “Los orgasmos, como la tierra, para quien se los trabaja”, diu una de les protagonistes de la instal·lació de Sallarès, artista nòmada, explica Baygual, que la va colpir des del primer moment amb aquest discurs protagonitzat per les dones de Ciudad Juárez o Mèxic D. F., amb vides on violència i plaer van molt lligats. L’obra la va trasbalsar, assegura, i per això va voler exhibir-la a Andorra.

En un altre dels àmbits de la sala escaldenca, Mola, amb una peça (Ingenuïtat perduda) on la protagonista és una nina mítica de fa unes dècades, la Nancy, que personalitza la nena a punt de fer-se dona. “Volia parlar d’aquesta etapa en què comencen a descobrir que la imatge és molt important en aquesta societat, i descobreixen també el poder de la seducció”. Nancy i no Barbie “perquè aquesta, amb els seus pits immensos, ja és una donassa, mentre que l’altra encara està descobrint, encara està tastant el poder de seduir”.

Contreras presenta tres instal·lacions diferents –No a l’ablació, Sense comentaris i Retalls– on les diferents formes de violència, inclosa la cobdícia, són el fil conductor.

I Papió va optar per un títol irònic, De tot se’n diu menjar, per apuntar amb el dit tot allò que amaguen els aliments. “He volgut entendre aquest llenguatge de les etiquetes, amb tants additius, que cada vegada és més indesxifrable”.