Uns tallers com una llosa

Neus Mola, Meritxell Papió, Rafael Contreras i Joana Baygual el temps se’ls ha fet molt llarg: fa cinc anys que esperen que algú els faci cas, que s’organitzi l’exposició de rigor amb què ha de cloure cada edició (la durada normal hauria estat de dos anys). Igual que durant el temps de treball, el que van tenir per desenvolupar el projecte, van esperar debades que algun crític –aquest és l’objecte dels tallers– s’hi passés, per orientar-los i ajudar-los a millorar. Però no, ni mentre treballaven ni d’ençà que l’obra estava enllestida ningú no se la va mirar. Decebedor, concorden.

Ara, per fi s’anuncia l’exposició. Com ho reben? “És una sensació agredolça, és clar”, manifesta Papió. Cert que si més no ja tenen l’oportunitat de mostrar el treball al públic, però l’experiència “no ha estat enriquidora, no hi ha hagut cap intercanvi: ni amb els crítics ni tan sols entre nosaltres, no hem intercanviat impressions”. De fet, ells mateixos no han tingut oportunitat de veure l’obra dels companys fins que van començar a muntar la mostra a Art al Roc. En resum, “un buit”, considera una creadora que ja havia pres part en una edició anterior. “Ja s’havia allargat més del previst, però ni de bon tros tant com aquesta.”

Baygual es mostra força contundent en el seu malestar. Expressat en paraules però també en fets: s’ha negat a exhibir el projecte i ha optat per actuar com a comissària i cedir el seu espai a una creadora catalana, Mireia Sallarès. Baygual té l’obra acabada des del 2011, un projecte al voltant de l’emigració massiva que va provocar l’inici de la crisi el 2008. El tema no ha quedat de cap manera desfasat, però no li ve de gust ensenyar-la en aquest context. Se la reserva i potser trobarà un altre espai on exhibir-la.

Descontentament

El cert és que es respira descontentament. No sols pel retard. “El que veig més trist és la manca de respecte amb què ens han tractat; hem estat com els comodins i sempre ens han anat ajornant a nosaltres, com la Mostra d’art d’Andorra, com els comodins” que el ministeri va traslladant de data en funció de les altres exposicions i els compromisos internacionals. Lleig, de cara als creadors de casa.

Així que ha optat per aquesta petita mostra de rebel·lia i negar-se a exposar l’obra. “De pas, em centro en el comissariat, que és un vessant professional que vull desenvolupar”. I aprofita per presentar “aquesta artista, que m’encanta i que suposa portar quelcom de molt diferent a aquesta sala, a la qual generalment només exposen homes”.

No han vist el pèl als crítics

Mola coincideix amb les compa­nyes d’edició a lamentar la manca d’assistència de cap crític, als quals no han vist el pèl més que en dues ocasions: “Quan van seleccionar el projecte i poc després, quan vaig presentar-los la maqueta.” I prou. Com a molt “de tant en tant vam poder enxampar Josep Maria Ubach, però va ser l’únic contacte” amb un finalment inexistent equip de crítics: Pedro Sancristóval i Joan Gil van exercir com a comissaris per a la primera edició de la Biennal de Venècia i, en cessar en aquestes funcions, pràcticament va acabar la relació amb Cultura. I ningú, sembla ser, no els va substituir. Els dos restants havien de ser Francesc Rodríguez i Ermengol Puig.

Així que el que inicialment havia de ser un “projecte integrador”, recorda Mola, “va quedar molt aigualit, sense relació entre nosaltres i sense feedback dels comissaris”.

Sense comptar el que va trigar a arribar aquesta exposició que, “qualsevol excusa semblava bona per ajornar i que per a tothom, segur que també per a ells, a Govern, es va anar convertint en una llosa”. Després de “tants ajornaments i tantes excuses”, l’única lectura possible per a Mola és “que en realitat no tenien cap interès en la nostra feina”. I a ella mateixa, acaba confessant, finalment se li va fer molt feixuc tot plegat.