“Molts actors volen dirigir, jo també voldria ser escalador i no ho sóc”

Va ser un vist i no vist, a penes dos dies els que Pep Munné (Barcelona, 1953) va estar a Andorra per participar en el rodatge de la pel·lícula 73 minuts, dirigida i produïda per Josep Pozo, i amb Alain Hernández com a protagonista. El film, ara en procés de muntatge que finalitzarà a Madrid el mes vinent, busca fer-se un camí comercial. Entre les opcions que negocia la productora, Imminent Produccions, hi ha l’adquisició de drets televisius per part de TV3 i Televisión Española. Pozo es mostra optimista. Precisament, diu, el fet de comptar amb cares tan reconegudes com el veterà Munné o Hernández, que és un dels valors a l’alça de la recent cinematografia espanyola, són punts a favor perquè la compra sigui una realitat. Mentrestant, Munné parla de la seva implicació en el projecte.

Expliqui’ns per què un actor amb la seva trajectòria decideix involucrar-se en un petit projecte independent.

El cinema avui dia està molt complicat, no hi ha gaire oferta, i aquest guió estava molt bé, no hi havia cap motiu per no fer-ho: paguen el que correspon, el personatge m’agradava, a mi m’anava molt bé, els actors amb què havia de treballar m’agradaven... Cap motiu per dir que no. I a banda a Andorra, que també m’agradava la idea. Així que va ser un rodatge que vaig gaudir. I un projecte de vegades comença sent petit i acaba sent gran, no és el pressupost el que mana.

Parli’ns del seu personatge: què li va agradar, per acceptar, què el va atreure?

En principi la història, i en el meu personatge, el conflicte amb el seu fill està molt ben explicat. [La pel·lícula narra el segrest d’una professora d’esquí a mans d’un exconvicte, de qui Munné és el pare]. Jo tinc una filla de tres anys i un nen de deu, i la lluita per la néta també està molt ben explicada, em tocava l’emotivitat, diguem-ne.

Feia temps que no el vèiem pel país. Havia vingut per fer teatre però ja ha plogut, oi?

Sí, ja fa temps, potser deu o quinze anys que fèiem gira per aquí. Abans s’anava més per Andorra. Potser l’última vegada va ser amb Pel davant i pel darrere.

A banda d’actuar, ha dirigit teatre en més d’una ocasió [A ‘Las rosas de papel’, per exemple, amb textos de Gil de Biedma]. Però mai s’ha posat dar­rere les càmeres. No ho té en ment?

No, no, no dirigiré cinema jo. Tothom diu que ho vol fer però, aviam, és una professió, dirigir cinema. I per molt cinema que tu hagis fet no vol dir que estiguis capacitat per dirigir. Hi ha molta gent que s’ho pensa, però jo no ho crec: has de veure el cinema des del punt de vista de la tècnica, de la narrativa, la construcció d’un guió, saber quan ha d’intervenir cada personatge perquè la història funcioni, saber tenir el pols de la història, del muntatge, el pols de la interpretació. És dificilíssim. Em sorprèn que hi hagi tanta gent que vulgui dirigir. Sí, jo voldria ser escalador perquè m’agrada la muntanya, però no ho sóc.

Però tot això s’assumeix quan es dirigeix teatre.

És diferent, perquè en el teatre no intervé tant la tècnica, tot està a les teves mans i com a màxim hi ha la tramoia, que t’ho resol l’escenògraf. Però el cine és pura tècnica, pura mentida: es roda per decorat, ni tan sols es roda per continuïtat de la història. Hi ha hagut actors que són grans directors, però no tants. A mi només m’ha agradat de veritat el Clint Eastwood. Però d’espanyols? Cap.

Se li emprenyaran, si diu això.

Doncs no en conec cap. Home, la Icíar Bollaín, potser. Ella va fer una carrera com a actriu però curteta i és més directora que actriu, que era fluixeta, per a mi, discreteta. En canvi és molt bona directora. La resta, qui diries tu? Fernando Fernán Gómez, però sols amb una pel·lícula.

Ui, a mi m’ha agafat aquí. No sé. Woody Allen? De fora.

Però ell és més guionista que actor, un gran guionista i un gran director que interpreta el que ell escriu.

Amb una carrera tan intensa al cine i el teatre, no fa un pèl de ràbia que la gent el coneguem més per la televisió?

No, perquè la tele també està bé. De fet fa molt temps que no faig cinema i menys de protagonista. I al cinema et coneixen si és una pel·lícula de molt èxit; en canvi, la televisió arriba a centenars de milers de persones de cop, i és lògic que la gent et conegui més. Al teatre, amb tota una temporada amb la sala plena i no fem la gent que veu un capítol de televisió. Què hi farem?

A ‘Bandolera’, per cert, va coincidir amb un andorrà, amb l’Isak Férriz.

És cert, és cert. I ell està dirigint també.

Mirant enrere: es penedeix de no haver seguit en el futbol?

No, no, i ara. Potser no per haver-ho deixat sinó per no haver-ho explotat, ho vaig deixar molt aviat. Era molt jove, tenia vint anys, potser podia haver continuat fins als vint-i-cinc.

I per què va canviar i es va convertir en actor?

Perquè se’m va presentar l’oportunitat, amb un musical, Godspell [era 1974], em van agafar en un càsting: de 500 en van agafar deu. I va ser un èxit impressionant. Tant que l’empresari en va fer tres companyies el mateix any.

I ha tingut alguna d’aquelles nits que hagi dit “avui he marcat el gol que resol la lliga”?

No. Hi ha hagut moments de la carrera que pensava que era el moment de triomfar, de fer un salt endavant. Després...